La lluna dins del llit

Hola, et trobo a faltar. No cal que contestis aquest missatge, sabré quan l’hagis vist, i saber que l’has rebut serà suficient. És de nit, un dilluns qualsevol. Però ha començat a sonar aquella cançó, sí, aquella, la del concert, quan em vas agafar de la mà i jo em sentia incapaç de desfer-me d’ella, fent-me sentir una titella al teu tacte,  com si em sostinguessis amb un fort fil que mantenia els meus peus enganxats a terra, formant part d’aquest món, i és clar, la memoria és traicionera i els records fan mal, sobretot quan miro el telèfon i veig que ja no hi ets, en cap trucada, en cap missatge, que has marxat, que m’has oblidat.

Sento haver-te molestat. Ha estat culpa de la cançó. Si la tornes a escoltar, potser ho entendràs. Tan de bo ho facis. Perquè sí, et trobo a faltar. Saps que no et dic mentides. A tu, mai. Bona nit, vell amic.