Restless

Podríem senzillament tancar els ulls, no creus?

I, en la foscor dels nostres propis cossos, buscar la claror i escalfor que mai vam ser capaços de trobar. Imaginar que res va passar. I és que seria més fàcil, senzill, així. No vull recordar el tacte de la teva pell recorrent curiosa, al ritme dels teus dirs, la meva esquena.

Sabia que si despertava al dia següent al teu costat, tu culparies les cerveses de més que ara inundaven la teva taula, el teu terra, la teva mirada. Pero n'érem, de conscients. A cada moment. No sé què et va impulsar a tu a voler-me atrapar de nou entre els teus braços. Però jo, jo... Què va ser, la pena, la nostàlgia? La calidesa de les teves abraçades, que tant m'havia mancat? La llàstima de veure't de nou, tan oblidat? Vaig pensar que la soledat em faria forta, fins que vas trucar la meva porta.

Suposo que havíem deixat la nostra frase amb punts suspensius fins que els teus ulls, tan foscos en tota la seva blavor, van decidir fer d'aquell moment una coma més, entre tantes altres.

I tornar a la rutina, d'escapar-me a mitjanit, sense trobar-me a mi mateixa entre els solitaris carrers d'aquesta càlida ciutat, que, capritxosa, plora llàgrimes de primavera a les matinades, i em deixa sola amb els meus pensaments, desitjant, de nou, tancar els ulls i que, senzillament, tot desapareixés. Tu, jo, les nits, els dies. La foscor.