Telèfon

Em pregunto què n’haurà estat de tu. Dels teus cabells arrinxolats, del vermellor de les teves galtes. Del teu riure silenciós, de la teva manera tan única de parlar. Del teu gran somriure, que podia llegir amb més facilitat als teus ulls que a la teva boca.

Tots els bons records d’una època de plata, estan relacionats amb tu. Però quant de mal ens ha fet l’edat, que ens ha arraconat, amb els anys, a dos indrets diferents del món.

Avui m’ha temptat veure una antiga fotografia nostra, a la neu, d’agafar el telèfon i saber-ne de tu. A la imatge, que tinc gravada des de l’adolescència al cervell, jo moro de fred i tu vas en màniga curta. Què n’eres de boig, a vegades. I quant trobo a faltar, agafar aquell antic telèfon blanc i brut de la meva habitació, teclejar un número de memòria, i preguntar per tu. I pasar-nos hores parlant, dels professors, de la televisió, del temps, dels viatges, dels videojocs que vols per Nadal.

Com trobo a faltar, pujar de camí l’escola als migdies de l’hivern, per veure’t venir cap a mí amb la mirada fixa en els meus cabells, ataronjats pels allargats rajos de sol, i la ment en qualsevol altre lloc del món.

Em pregunto què n’haurà estat de tu. Però aquell telèfon antic i blanc i brut ara és massa lluny.