Hipotèrmia

La teva veu és a cada cançó.

Vull ser la teva llengua, les teves mans, la teva guitarra. Una cantant xiuxiueja que vol ser aire perquè la respiri per sempre. Vull ser el teu oxigen, la teva aigua.

La meva pell freda crida el teu nom i aquests ulls marró fosc només s'obren per buscar el teu tímid somriure.

On t'has amagat?

Aquest llit enguany petit se'm fa gran. Hi falta la teva olor. Recordes quan et despertava jugant amb els teus cabells? Ara els meus dits naveguen en unes entre mar de llençols buits. Miro al sostre. Tristesa, t'amagues entre les línies del sostre. Ho recordes? Tu me'l vas recitar a cau d'orella, mirant la mateixa paret que ara només dibuixa el teu rostre al meu cap.

On has marxat?

No vull sortir mai d'aquí. El fred d'hivern em protegirà de la teva absència. I potser, quan els meus llavis blaus vulguin callar per sempre, trobaré el silenci que les meves llàgrimes cerquen.