sempre a prop

Dos paraules, dos persones i un sentiment. Quan creus que tot s'ha caigut, tot s'ha derrumbat, només en queden les ruïnes, quan sents que el teu cos aviat es rendirà, saps que no tens forces per continuar, has malgastat fins l'última esència del teu alè, esperant sempre una nova oportunitat, amb esperances que s'esgoten fàcilment, sense ganes de res, ni de menjar, ni de somriure ni de res... Quan ja has gastat fins l'última paraula d'amor, sense esperances al final, sabent que no et queda res mes que la soledat…

És potser llavors quan sembla que algú, no saps qui, però sembla que algú ha escoltat les teves pregàries vagament, i els teus ulls s'omplen de nou de llàgrimes esperançadores... Semblava que ningú escoltava els teus crits, els teus plors silenciosos, semblava que estaves sol, pero t'adones que portaves una bena als ulls que t'impedia veure tothom qui estava al teu voltant... Qui et dedicava un somriure quan tu només podies respondre amb llàgrimes, qui et mirava amb ulls tristos i preocupats quan et veia de lluny suspirar... És llavors, quan potser veus que, al cap i la fi, no estaves tan sol.