Mi vida se acelera a pasos agigantados
mientras espero llegar al destino de esta
lenta escalera mecánica.
Cuanto más arriba,
más abajo.
Mil espejos en la calle
que pretenden hacer de mí
alguien desconocido
alguien absurdo.
Alguien
que no es nadie.
Y si miro el cielo
no veo estrellas.
No es por vivir en esta ciudad
que es mi mejor vicio
que es mi peor virtud.
No me puedo ver
entre mil espejos
que pretenden hacer de mí
aquella persona
que un día realmente
sí quise ser.
Y si me voy
no es para encontrarme
sino para conocerme.
Reconciliarme.
Y mientras mi vida se acelera
a pasos agigantados
mis sueños empequeñecen.
Los sueños de mil espejos
que serán mi peor virtud
y mi mejor vicio.
Mostrando entradas con la etiqueta poesía. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta poesía. Mostrar todas las entradas
martes, 3 de noviembre de 2015
Mil espejos
Etiquetas:
Luna de Coco,
poesía,
poesía urbana
miércoles, 25 de febrero de 2015
8.
Me provocas vértigo
Siento caer
y mi miedo
hacia ti
me atrae.
Eres ese gran vacío
ese peñón
ese acantilado
que siempre quise saltar.
Y volar.
Voy a saltar.
Y quiero caer en ti.
Siento caer
y mi miedo
hacia ti
me atrae.
Eres ese gran vacío
ese peñón
ese acantilado
que siempre quise saltar.
Y volar.
Voy a saltar.
Y quiero caer en ti.
domingo, 18 de enero de 2015
V de victòria (fallida)
I si exploro el passat,
entre pors i anhels,
et trobo a tu.
El temps ha passat
i m'he adonat
que no puc ser
la poeta
que veies en mi.
"Ets massa maca",
vas dir.
I al final,
jo estava ferida.
Tant,
que no veia res més.
I al cap dels anys,
m'he adonat,
que potser vaig ser
la única culpable
de les meves ferides.
I en el trontollós camí
et vaig arrossegar
amb la meva innocència,
la meva ànsia
de soledat,
la meva por
a dependre massa de tu.
I explorant el passat,
entre pors i anhels,
t'he tornat a trobar.
Però (ara) ja no hi ets.
entre pors i anhels,
et trobo a tu.
El temps ha passat
i m'he adonat
que no puc ser
la poeta
que veies en mi.
"Ets massa maca",
vas dir.
I al final,
jo estava ferida.
Tant,
que no veia res més.
I al cap dels anys,
m'he adonat,
que potser vaig ser
la única culpable
de les meves ferides.
I en el trontollós camí
et vaig arrossegar
amb la meva innocència,
la meva ànsia
de soledat,
la meva por
a dependre massa de tu.
I explorant el passat,
entre pors i anhels,
t'he tornat a trobar.
Però (ara) ja no hi ets.
Etiquetas:
Amor,
Antònia Font,
Català,
Luna de Coco,
Music,
poesía,
poesía urbana,
Soledad,
Video
martes, 11 de marzo de 2014
Pandora
Volveremosa ver la primavera
la misma
que florece en la ventana
en la cama
en el alma
que fue tuya.
Volveremos
a sonreír
a ver el sol salir
a sentir mis dedos
recorriendo tu piel
a sentir tu risa
estallar de placer.
a sonreír
a ver el sol salir
a sentir mis dedos
recorriendo tu piel
a sentir tu risa
estallar de placer.
Perdiste la esperanza.
Pero siempre pensaste
que era una caja
llena
muy llena
de sorpresas.
que era una caja
llena
muy llena
de sorpresas.
el de Pandora.
Etiquetas:
How To Dress Well,
Luna de Coco,
Miedo,
Music,
poesía,
poesía urbana,
Primavera,
Sonrisa
miércoles, 8 de enero de 2014
Pequeño invierno: Noche de Reyes
Te vas.
Cierras la puerta
y te vas.
La cama se vuelve
pequeña
y vacía.
Te has ido.
El frío matutino
el hielo cristalino
- en mi ventana
tu aroma
- en mis sábanas.
Te vas
a algún lugar.
Todo empequeñece.
Pero sonrío.
Aspiro de nuevo
tu olor
y vuelvo a dormir.
Te vas
- pero pronto volverás.
Cierras la puerta
y te vas.
La cama se vuelve
y vacía.
Te has ido.
El frío matutino
el hielo cristalino
- en mi ventana
tu aroma
- en mis sábanas.
Te vas
a algún lugar.
Todo empequeñece.
Pero sonrío.
Aspiro de nuevo
tu olor
y vuelvo a dormir.
Te vas
- pero pronto volverás.
Etiquetas:
Invierno,
Love Of Lesbian,
Luna de Coco,
Music,
poesía,
poesía urbana
sábado, 5 de octubre de 2013
Hipotèrmia
La teva veu és a cada cançó.
Vull ser la teva llengua, les teves mans, la teva guitarra. Una cantant xiuxiueja que vol ser aire perquè la respiri per sempre. Vull ser el teu oxigen, la teva aigua.
La meva pell freda crida el teu nom i aquests ulls marró fosc només s'obren per buscar el teu tímid somriure.
On t'has amagat?
Aquest llit enguany petit se'm fa gran. Hi falta la teva olor. Recordes quan et despertava jugant amb els teus cabells? Ara els meus dits naveguen en unes entre mar de llençols buits. Miro al sostre. Tristesa, t'amagues entre les línies del sostre. Ho recordes? Tu me'l vas recitar a cau d'orella, mirant la mateixa paret que ara només dibuixa el teu rostre al meu cap.
On has marxat?
No vull sortir mai d'aquí. El fred d'hivern em protegirà de la teva absència. I potser, quan els meus llavis blaus vulguin callar per sempre, trobaré el silenci que les meves llàgrimes cerquen.
Vull ser la teva llengua, les teves mans, la teva guitarra. Una cantant xiuxiueja que vol ser aire perquè la respiri per sempre. Vull ser el teu oxigen, la teva aigua.
La meva pell freda crida el teu nom i aquests ulls marró fosc només s'obren per buscar el teu tímid somriure.
On t'has amagat?
Aquest llit enguany petit se'm fa gran. Hi falta la teva olor. Recordes quan et despertava jugant amb els teus cabells? Ara els meus dits naveguen en unes entre mar de llençols buits. Miro al sostre. Tristesa, t'amagues entre les línies del sostre. Ho recordes? Tu me'l vas recitar a cau d'orella, mirant la mateixa paret que ara només dibuixa el teu rostre al meu cap.
On has marxat?
No vull sortir mai d'aquí. El fred d'hivern em protegirà de la teva absència. I potser, quan els meus llavis blaus vulguin callar per sempre, trobaré el silenci que les meves llàgrimes cerquen.
Etiquetas:
Català,
Luna de Coco,
Music,
Paul Éluard,
poesía,
Zoé
jueves, 26 de septiembre de 2013
Relación
Niebla matutina.
Hojas verdes.
Tu sonrisa.
Sol de mediodía.
Rojas manzanas.
Tu mano.
Lluvia vespertina.
Ramas secas, alfombra otoñal.
Tus lágrimas.
Etiquetas:
Lluvia,
Luna de Coco,
Otoño,
poesía,
poesía urbana,
Primavera,
Verano
domingo, 22 de septiembre de 2013
Més poemes
Este verano he tenido bastante olvidado el blog, espero no tenerlo tanto durante estos próximos meses, aunque intentaré ir subiendo cositas a "From BCN to Preston", el blog que he hecho para explicar mi experiencia Erasmus.
La cosa es que hace unos de días, mi amiga Mònica, con la que ya he colaborado ocasionalmente para que ilustrara alguno de mis poemas, me pasó una de sus ilustraciones para que, esta vez, fuera yo la que creara un poema en base a su dibujo, y no al revés (como habíamos hecho anteriormente).
Cuando me pasó la imagen volvía a casa en Barcelona, estaba sola en la Avenida Josep Tarradellas y eran altas horas de la madrugada. Mi momento preferido. Así que tuve que pararme a escribir en un banco de repente, porque, a pesar de que pensé que necesitaría más tiempo para tener alguna idea, de repente empezó a venir la inspiración, hasta el punto que en vez de hacerle un poema, le escribí tres.
De ellos obviamente sólo escogió uno, que aparece adjunto en la imagen, pero publico los tres, ya que tienen cierta similitud pero son tres historias verdaderamente diferentes.
Espero que els gaudiu! :)
Primer poema
Tercer i último poema:
Jardí d'infants
La cosa es que hace unos de días, mi amiga Mònica, con la que ya he colaborado ocasionalmente para que ilustrara alguno de mis poemas, me pasó una de sus ilustraciones para que, esta vez, fuera yo la que creara un poema en base a su dibujo, y no al revés (como habíamos hecho anteriormente).
Cuando me pasó la imagen volvía a casa en Barcelona, estaba sola en la Avenida Josep Tarradellas y eran altas horas de la madrugada. Mi momento preferido. Así que tuve que pararme a escribir en un banco de repente, porque, a pesar de que pensé que necesitaría más tiempo para tener alguna idea, de repente empezó a venir la inspiración, hasta el punto que en vez de hacerle un poema, le escribí tres.
De ellos obviamente sólo escogió uno, que aparece adjunto en la imagen, pero publico los tres, ya que tienen cierta similitud pero son tres historias verdaderamente diferentes.
Espero que els gaudiu! :)
Primer poema
Avi valent
Nits de melanconia
i joguines trencades.
Un sospir,
una fotografia.
Tu eres el meu arbee
fort, resistent.
Nits de por,
avi valent.
El teu record
és com les arrels:
m'agafa
m'ofega.
Ja no et veuré mai més.
i joguines trencades.
Un sospir,
una fotografia.
Tu eres el meu arbee
fort, resistent.
Nits de por,
avi valent.
El teu record
és com les arrels:
m'agafa
m'ofega.
Ja no et veuré mai més.
El segundo poema:
Un cop un nen
es va amagar en l'univers.
Portava un rellotge i un os
i un atrapamalsons.
Mai se sap què es pot necessitar.
Va trobar un estel
brillant com algunes ments.
Va viure-hi un temps
però
-t'he trobat a faltar-
va dir al tornar.
I al jardí, el seu arbre silenciós
va somriure al compàs del vent.
es va amagar en l'univers.
Portava un rellotge i un os
i un atrapamalsons.
Mai se sap què es pot necessitar.
Va trobar un estel
brillant com algunes ments.
Va viure-hi un temps
però
-t'he trobat a faltar-
va dir al tornar.
I al jardí, el seu arbre silenciós
va somriure al compàs del vent.
Tercer i último poema:
Jardí d'infants
Nits passades
de somnis curts.
Joguines trencades,
records de Nadal.
I en un suspir
deixem de ser nens.
O això creiem.
de somnis curts.
Joguines trencades,
records de Nadal.
I en un suspir
deixem de ser nens.
O això creiem.
Etiquetas:
Barcelona,
Calle,
Català,
Creatividad,
Illustration,
Mònica Casamor,
poesía,
Sense anissos
sábado, 1 de junio de 2013
Finally
¿Qué es el vértigo? ¿El miedo a la caída? ¿Pero por qué nos da también vértigo en un mirador provisto de una valla asegurada? El vértigo es algo diferente del miedo a la caída. El vértigo significa que la profundidad que se abre ante nosotros nos atrae, nos seduce, despierta en nosotros el deseo de caer, del cual nos defendemos espantados.Milan Kundera
38. Vértigo
Poesía.
Tú eras el fin.
Quizás
yo el principio.
Palabras.
Tus labios eran el fin.
Mis dedos
el medio.
Poesía,
Tú eras el fin.
Y, sin embargo
gotas –sólo gotas-
marcaron el final.
Etiquetas:
La insoportable levedad del ser,
Luna de Coco,
Milan Kundera,
Music,
poesía,
poesía urbana,
The XX
domingo, 7 de abril de 2013
Poema sense anissos
Después del éxito de la pasada "Sinergia Lunar" con mi amiga Mónica y su blog "Sense anissos", donde va colgando algunos de sus dibujitos, publico la segunda ilustración que ha hecho de uno de mis poemas, esta vez "Otherside". El poema lo publiqué hace ya tiempo, y lleva como título una de mis canciones preferidas de los Red Hot Chili Peppers, porque, aunque la letra de la canción no hable de lo mismo exactamente, para mí esa canción es la perfecta descripción musical de mi poema.
El resultado, esta vez, me ha sorprendido más aún, porque con el trazo
dulce de Mónica y sus colores alegres creo que ha sabido reflejar bastante bien
las sensaciones que (o al menos que yo quisiera) el poema transmite.
Para mi gusto es un choque que se complementa a la perfección.
¡Esperamos que os guste el restultado tanto como a nosotras!
Otherside
Mis brazos mueren.
Y mi cerebro baila.
Delirios de medianoche.
He despertado en un mar.
Océano de lágrimas y sudor.
Sudor mío.
Sudor frío, sudor vacío.
Echo de menos la sal de tus brazos.
Etiquetas:
Abrazo,
Design,
Illustration,
Images,
Luna de Coco,
Mònica Casamor,
Music,
poesía,
poesía urbana,
Red Hot Chili Peppers,
Sense anissos,
Soledad
sábado, 23 de febrero de 2013
Llunes & anissos
Una de las cosas que más me gusta de la universidad es que, en comparación al colegio, tus amigos tienen características, sino parecidas a las tuyas, que las complementan. Me gusta estar rodeada de pequeños "artistas", como los llamo. A unos les gusta leer como a mí, a otros escribir, a otros se les da bien el cine, y a tantos otros... la ilustración.
Es el caso de mi amiga Mònica, que recientemente ha creado (¡por fin! :3) un blog donde publicar sus ingeniosos dibujos. Esta mañana, al abrir el Facebook, me he encontrado con una genial propuesta suya: "Oye Aida, ¿y si ilustro alguna de tus historias?". Y la idea me ha encantado. Sobre todo, porque, además de encantarme sus dibujos, tan sencillos y a la vez tan ingeniosos, me daría una visión ajena a la propia sobre lo que yo escribo. Así pues, he decidido pasarle algunos de mis poemas, y ella ha escogido uno de mis favoritos para hacer un dibujo que, a mi gusto, refleja bastante bien todo lo que soy.
Y bien, el resultado ha sido este.... ¡esperamos que os guste! :)
Poesía de Mierda (I):
Y si
me canso de ti…
El cielo será azul
La lluvia fue mojada
Y si me canso de ti
El mar seguirá salado
Y si me canso de ti
No será tragedia
No será mayor drama
Más bien una comedia
Las estrellas brillarán
Algunas murieron ya.
Y si me canso de ti
El universo es una incógnita
Y si me canso de ti
Podré respirar sin
Que me falte tu aire
Y si me canso de ti
Podré ver otros ojos
Sin andar a tientas azules
El cielo será negro
La lluvia fue de gotas
Y si me canso de ti
La noche seguirá al
acecho
Esperamos hacer más cosas juntas, visto el éxito de esta primera "sinergia lunar". Si queréis ver más cosas bonitas de la mano de esta artista, ¡os animo a visitar su blog!:
Etiquetas:
Català,
Illustration,
Images,
Luna de Coco,
Mònica Casamor,
Personal,
poesía,
poesía urbana,
Sense anissos,
Universidad
martes, 5 de febrero de 2013
Ciudad eterna: No sé hablar de otra cosa

No sé hablar de otra cosa
Escribir de otra cosa
Soñar con otra cosa.
No sé hablar de paz ni guerra
No sé escribir de música ni teatro
Soñar con cielos libres y verdes
campos.
No sé.
No sé deshacerme de ti.
Tu flecha me envenena
Y mi cuerpo espera.
No sé.
Luna de Coco
Etiquetas:
Images,
Luna de Coco,
Music,
Paris,
poesía,
poesía urbana,
The Moody Blues
Suscribirse a:
Entradas (Atom)

