miércoles, 8 de enero de 2014

Pequeño invierno: Noche de Reyes

Te vas.
Cierras la puerta
y te vas.
La cama se vuelve
pequeña
y vacía.

Te has ido.

El frío matutino
el hielo cristalino
- en mi ventana
tu aroma
- en mis sábanas.

Te vas
a algún lugar.
Todo empequeñece.
Pero sonrío.

Aspiro de nuevo
tu olor
y vuelvo a dormir.

Te vas
- pero pronto volverás.

jueves, 26 de diciembre de 2013

Días así.

Tu tacto, tus besos. El silencio de tu sonrisa y tus ojos cerrados. Las conversaciones de nuestras caricias. Todo lo que callan mis lavios, todo lo que escucha tu mirada y leen tus manos. Barcelona en diciembre de repente no es tan fría si tu recuerdo late en mi cabeza. Pero hoy llueve. Ciudad mediterránea, cruel te vuelves. Me acostumbré a disfrutar de este tiempo atrapada en tus brazos.

Y lo peor no es el frío, no es el silencio esordecedor. Lo peor no son los días que cuento hasta que llegue de nuevo nuestro momento.

Lo peor es sentirme otra, la que tú hiciste de mí, pero sin ti. Lo peor es saber que esto es sólo el principio de muchos más jueves con tu memoria en mis sienes y la lluvia en mi pelo.

El miedo, siempre al acecho. Todo lo que me enseñaste aprendiendo de mí. Tus dedos en mi piel, tu respiración dormida. Lo peor no es la distancia, no es el tiempo. La parte tuya en mí que ahora se siente vacía. Lo peor de días así no es la melancólica incerteza. Lo peor de siempre, de mí, soy yo.

viernes, 6 de diciembre de 2013

Antítesis humana

Piel fría. Debí haber sabido leer entre líneas.
Y a pesar de las distancias,
¿no era más sencillo al sentir
mi mano sobre tu brazo?
E a pesar de las diferencias,
¿no aprendiste a amar
de otra manera?

En secreto, en tu silencio.
Éramos tesoros escondidos,
cada uno bajo el pecho del otro.

Es extraño, ¿no crees?
Sonreír
ante la amargura.
Llorar
ante la felicidad.
Antítesis humana,
vida.

Jamás creí en esto.
Nunca imaginé
nada similar.
Y sin embargo,
ahí estás.

Me pregunto
quién soy,
quién serás.

Sólo sé
que esta mañana
al despertar
         (bajo una manta de caricias,
                protegida por la muralla de tu cuerpo)
casi
saboreé la felicidad.


jueves, 7 de noviembre de 2013

Pero sobre todo, no me olvides.

Si pudieras abrir una sola vez tu corazón. ¿Sabes? No es tan difícil. Yo era así. Me veo en ti a cada sentimiento ahogado en tu mirada. Creí que jamás encontraría a alguien por quien valiera la pena luchar contra ese gran miedo llamado dolor.

¿He dicho miedo?

Quizás hubiera sido mejor usar la palabra terror.

Siento que me has enseñado a ser esa parte de mí que llevaba tanto tiempo ocultando. Y yo, sin embarg, no sé hacer lo mismo por ti. Si pudieras ver en cada uno de mis gestos lo que tú eres incapaz de decir en palabras, quizás lo entenderías.

O quizás no.

Quizás me he vuelto a enamorar de un corazón frío. El más gélido de todos, esta vez. Quizás el mío acabe convertido en hielo después de todo...

lunes, 4 de noviembre de 2013

4 de noviembre

“I mean, they say you die twice. One time when you stop breathing and a second time, a bit later on, when somebody says your name for the last time.”
Banksy


viernes, 25 de octubre de 2013

Breus diumenges de sol

La gespa té una textura diferent quan sobre ella resten els cossos joves, tranquils, despreocupats, de la gent que t'estimes.
El temps, les distàncies, els insectes que et mosseguen els peus, les obligacions, el demà... tot queda en un segon pla. Només vols sentir l'escassa escalfor del sol atravessar els teus pantalons d'hivern i romandre sota un cel infinit d'hores interminables.
La vida està feta de moments. Moments sota el sol, sota els núvols, sota la pluja. Potser també sota la neu. Tot el que queda entremig s'esborra. Aquests són els moments pels que cal recordar que hem de seguir endavant.
Som mortals convertits en déus durant petits instants que consumeixen la nostra juventut a base de imperceptibles somriures.

Ànimes compenetrades pels rajos del tímid sol, els núvols de tardor, les formigues amagades entre els nostres cabells. Res seria el que és en aquest instant si haguéssim pres qualsevol altra decisió.
No, mai vaig creure en el destí.

jueves, 24 de octubre de 2013

Sense esperar que un dia tornaràs


Potser no ho entendràs. Que avui, aquesta nit, podria ser més que la teva amant.

Els meus dits juguen amb el teu rostre afaitat. Somrius, mig adormit. Les meves pestanyes t'han fet pessigolles a les galtes.

M'agrada que t'adormis així, entre els meus braços i amb els meus cabells, foscos com el cel, sobre el teu pit. Sovint et miro mentre somies. La teva respiració es torna melòdica i profunda, com un himne poètic a la nit.

Les teves mans tenen tatuades mil i unes aventures. Qui ets, com eres. Qui seràs, qui esdevindràs. Al meu llit sempre ets un llibre obert a mitjanit. I si tu poguessis mirar enrere, al meu passat, potser sabries qui sóc. Jo mai t'ho diré. Els teus petons són més dolços que les meves paraules.

La nit és freda i la teva pell m'escalfa. És possible tenir-te aquí, sota el meu cos, i alhora trobar-te tan lluny del meu costat? 

Tan debò poguessis veure't des dels meus ulls, entendre que ets tot allò que sempre he volgut ser. Lliure, valent, etern viatger. La teva respiració fa olor a fred nòrdic, els teus ulls reflecteixen la calidesa australiana. M'arrapo al teu braç. El teu cor batega fort. Respiro profundament... I obro els ulls.
No, no hi ets.

Potser no ho entendràs, però et trobo a faltar.